ALFAIES
L'alfaia és un instrument de la família dels membranòfons. És un tambor de fusta, fet de pell d'animal (normalment de cabra afaitada, ja que és més potent i resistent a l'impacte), tensada mitjançant cordes col·locades al costat del cos de l'instrument.
El diàmetre de les alfaies en general és de 16, 18, 20 o 22 polzades (40, 45, 50 i 55 centímetres). La seva construcció és similar a la dels tambors militars o d'ordenança del segle XIX americà i europeu, i a la dels bombos de fusta d'Amèrica Llatina. Les membranes es subjecten al cos a través de grans aros de fusta.
Tradicionalment, l'alfaia va lligada per sobre de l'espatlla i es toca amb baquetes de fusta gruixudes. Sovint, la baqueta de la mà dreta és lleugerament més gran que la utilitzada amb l'esquerra, i es toca amb una tècnica especial en la qual els músics agafen la baqueta de la mà esquerra invertida per obtenir el so adequat en picar.
El to depèn del diàmetre: com més gran és el diàmetre, més greu és el so; i viceversa, com menor és el diàmetre, més agut és el so. Segons el to, les alfaies es classifiquen en tres veus: les més greus, anomenades "marcante"; les intermitges, "meião"; i les més agudes, "virador".
En alguns indrets, les alfaies es coneixen també com a surdos de corda o tambors de maracatú, i segons la mida poden rebre noms diferents. L'alfaia té un so característic, profund i amb pes, diferent d'altres tambors com el surdo. S'utilitza per tocar ritmes com maracatu, ciranda i coco-de-roda, principalment en processons per als ritmes i danses populars del nord-est del Brasil, més concretament de Pernambuco.
A més, aquest instrument és fonamental en les batucades modernes, on es combina la percussió brasilera amb influències ibèriques, creant una fusió única de ritmes.
PROCÈS DE CONSTRUCCIÓ
VISITA'NS, SEGUEIX-NOS I COMPARTEIX!
